In secula seculorum

Se habla mucho de islamismo radical y de fundamentalismo islámico pero se olvidan del catolicismo radical y del fundamentalismo católico. Tanto uno como el otro son un peligro para nuestra sociedad. Las religiones en si no son malas pero sus intérpretes si que lo son. Al fin y al cabo tanto los clérigos católicos como los imanes musulmanes no son otra cosa que hombres que se mueven en función de sus deseos personales y ello les impide la santidad y en ocasiones hombres que deberían tener una canducta proxima a la santidad se comportan como unos miserables cínicos.

Una de las funciones de la religión és confortar al ser humano cuando sus problemas le acucian pero tanto los clérigos católicos como los imanes islamistas usan la religión para someter a los hombres y mujeres de mente sencilla y´buenos sentimientos a los designios del poder autoritario de ciertos dirigentes políticos o militares.

Históricamente en España como en muchos países latinoaméricanos el poder autoritario se ha servido de los obispos, y éstos gustosamente colaboran, en el sometimiento del pueblo. Los obispos pierden el culo a la hora de bendecir las armas de los golpistas y las gorras de plato de los dictadores. Permitidme que exponga un tema de La Trinca que describe el comportamiento de la Iglesia en tono de humor:

Insecula seculorum

(La Trinca - Nou de Trinca - 1981)


Als primers segles del Cristianisme
l’Església estava a l’oposició
i així acabaven verges i màrtirs
dintre la panxa d’algun lleó.
Per no quedar-se sense parròquia

van variar de plantejament
que si el que mana no està per orgues
és molt més pràctic dir sempre amén.
Vés per on, vés per on,
diu que el seu regne no és d’aquest món.
I d’aleshores van col·locar-se
prop del poder a qualsevol preu
i beneïen totes les guerres
per poc que es fessin en nom de Déu.
La pau divina que tan prediquen
no la practiquen ni de bon tros
si algú organitza una «cruzada»
corren a treure el Sant Cristo Gros.
I a la l’edat mitja van empescar-se
el tribunal de la inquisició
cremant heretges a la foguera
van fer una estesa que Déu n’hi do.
Que pel foc tenen una fal·lera
i l’anomenen contínuament
després s’estranyen si de vegades
es socarrima algun convent.
Vés per on, vés per on,
diu que el seu regne no és d’aquest món.
I al mig de bisbes perden l’oremus
entre canonges i cardenals
«debajo palio» com si fos l’hòstia
en Franco entrava a les catedrals.
I el beneïen per totes bandes
glòria in excelsis al dictador
que a les monedes ben clar
ho posava: «Caudillo por la gracia de Dios».
Com que l’Església ha de ser eterna
té tota mena de capellans:
per si les mosques n’hi ha de monàrquics
i tres o quatre republicans,
n’hi ha de feixistes i n’hi ha de l’Opus
però algun se’n troba que es del PC
i els bisbes sembla que ara militen
al sector crític de la UCD.
Vés per on, vés per on,
diu que el seu regne no és d’aquest món.
Fent homilies són infalibles
però això l’Església no es pot desdir
tot el que diguin allò va missa,
penseu que els bisbes saben llatí.
Davant la crisi i la misèria
el cop d’estat i la represió
ells tenen clara sols una cosa:
no al divorci i «sanseacabó»!
I si el pencaire crida justícia
aquí prediquen conformitat
però allà a Polonia que són de missa
visca les vagues i el sindicat.
I amb un Sant Pare tan deportista
que fa el turista per a tot arreu
té la parroquia ben engrescada
i diu que això no ho para ni Deú.
Vés per on, vés per on,
diu que el seu regne no és d’aquest món.
I així anar fent i així anar fent…in
secula seculorum. Amén.

El tema tiene 27 años pero continúa siendo vigente. Poco antes de las próximas elecciones generales los obispos eligen al presidente de la Conferencia Episcopal española y todo parece indicar que triunfará el sector más ultra de Rouco. En pocas palabras los que hay ahora y que se posicionan a favor del PP son los centristas (?). Es para preocuparse si estos son los moderados. Tras la victoria de Rouco ¿volveremos a ver los autos de fe en las plazas públicas?.

I ara parlem de casa nostra. La Iglesia catalana que durante el franquismo tuvo el valor de enfrentarse al régimen lo que le costó al abad Escarré tener que exiliar-se es sin embargo hoy una Iglesia sumisa a la jerarquía española. Me cuesta entender que hace 40 y tantos años fueran capaces de enfrentarse a la jerarquía española y al régimen dictatorial con todos los riesgos que ello tenía y ahora los obispos catalanes se muestren sumisos y temerosos. Potser caldrà tornar a sortir al carrer a demanar bisbes catalans amb prou collons per defensar Catalunya dels atacs d'una Església espanyola que no ha deixat de ser mai una Església al servei del poder autoritari i d'un a idea d'Espanya que no se la creuen ni els seus promotors.