Elecciones generales 2008

Rajoy ha sufrido su segunda derrota electoral desde que fue nombrado líder del partido en substitución de Aznar Ahora hará falta ver si los peperos acatan realmente el resultado o continúan con el miserable comportamiento de estos cuatro años. ERC s'ha clavat una moma de campionat probablement degut al trasvàs de vots cap al PSC. Mal per mal s'havia de votar al mal menor i aquest era el PSC. Però als dirigents d' ERC els convindria pensar que han fet malament aquests quatre anys.

Estic escoltant la ràdio i veig que al PP no han entés els resultats, això és un motiu per preocupar-se ja que no van acceptar els resultats de fa quatre anys i sembla que no accepten l'actual. Rajoy ha felicitat a Zapatero tot i que altres dirigents no sembla que acceptin els resultats.

Els votants d'ERC i ICV han sacrificat el vot al seu partit i l'han donat al PSC. Haviem d'escollir entre un PSOE que no ens ha tractat gàire be i que ha incomplert bona part de les promesses als catalans i un partit (PP) que sabem que si arriben al poder faran el que puguin per fotren's. Potser va sent hora que començem a pensar en nosaltres i no a sotmetre el nostre futur al que decideixin a 600 km.

Debat?. Quin debat?

El debat de Zapatero amb Rajoy va celebrar-se - és un dir - dilluns 25. Cap dels dos candidats va aportar res tot i que Rajoy es va fer un fart de fer demagògia, clar que ell i el seu partit porten quatre anys fent demagógia. El Debat ha esat avorrit. No és que esperés que que s'agafessin del ganyot, tot i que potser hauria estat més divertit encara que menys edificant del que va ser el debat. Reconec que vaig aguantar mitja hora i vaig passar-me a CSI, ja que els augurs de televisió barata que llençen vaticinis sense encertar-ne res m'avorreixen. I Rajoy i el seu PP s'han convertit en uns rappels de pa sucat amb oli. Zapatero va estar tou. Si be el PSOE pot presentar alguns encerts, també té algunes cagades però Zapatero hauria d'haver mostrat les seves propostes. Malauradament va decidir jugar al joc que li va propossar Rajoy, tot
i que aquest poc podia presentar de la seva gestió com ministre i encara menys del que havia fet els últims quatre anys, ja que dubto que organitzar cacaus de tota mena no és com per estar massa cofoi.

Terrorisme: El PP va muntar un sidral amb el cas de Juana Chaos però ells van tenir 56 casos idèntics a aquest i ningú els va retreure res ni va organitzar manifestacions en contra. I es curiós que qui més soroll ha fet amb el tema del terrorisme van ser els tres ministres d'interior del PP que van ser responsables d'aquests 56 casos: Acebes, Rajoy i Mayor Oreja. Durant el govern del PP van produïr-se molts atemptats però sense cap dubte el del 11 de març de 2004 va ser el més terrible per les 191 persones que van perdre la vida i els milers que van patir ferides de diversa consideració. Voler treure rédits electorals va costar-li al PP les eleccions, malgrat això no van apendre la lliçó: amb el terrorisme no s'en fa us partidista. Ell en van fer llavors, n'han continuat fent i sembla que tenent la intenció de continuar fent-ne servir. També han aconseguit dividir a les víctimes del terrorisme, una de les associacins de víctimes, l'AVT, ha estat vampiritzada pel PP.

Inmigració: Durant el govern Aznar era rar el dia que no teniem notícies de les arribades de pasteres procedents del nord d'Àfrica i també de com molts d'aquells africans hi deixaven la vida. Ara les pasteres s'han convertit en "cayucos" que venen de més lluny i s'ha desplaçat l'arribada d'inmigrants d'Andalusia a Canàries. La pérdua de vides es produeix igual. Però l'us que ha fet el PP de l'inmigració fa fàstic. Acebes per exempe va arribar a dir que els inmigrants eren delinqüents i l'origen de malalties. Com si a Espanya mai haguessin existit delinqüents.

Un altre element ha estat una constant allà on el PP ha mantingut algun poder: la corrupció inmobiliària. Els camps de golf i les urbanitzacions han crescut com bolets. I això en un país amb problemes de sequera. Per poder subministrar aigua a aquests complexos el PP va orquestar el catastrófic PHN. A l'àrea de les comarques tarraconines aquest pla faraónic del PP no va agradar gens. Però a l'Aragó tampoc. El PP va trobar un argument per començar una "guerra" interterritorial sense cap justificació i amb raons completament falses però sobretot amb mentides.

No ens ve de nou que el PP dona la culpa de tot a Catalunya:
-de perseguir als castellanoparlants malgrat que el propi Rajoy ha hagut de reconèixer que no era cert però que dir-ho els donava rédits electorals.
-de ser insol·lidaris, malgrat que segons les últimes balançes fiscals publicades (any 96) erem la CA que més aportava a l'Estat. Quan va entrar el govern Aznar van deixar de publicar-se, suposo que debien pensar que amagant les dades els seria més fàcil poder acusar-nos tot sabent que el que deien era fals.
-de no voler donar aigua als demés. La infraestructura que havia de portar l'aigua de
l'Ebre cap al Alacant i Múrcia parteix de l'Aragó i allà s'hi oposen. A les comarques tarraconines també hi ha oposició. Una reducció del cabal del riu suposaria la salinització del delta i per tant la perdua de les collites, així com la desaparició del àrc natural del delta i de les seves espècies. Però això no ho diuen.
Una frase, i no és la primera vegada que li sento dir a Rajoy, va demostrar-me que Rajoy no va anar a debatre, va anar a mentir. En un moment donat va deixar anar "me da igual". Quan a algú tant se li refot el que li diguis és que no té ganes de debatre. Però que podem esperar del senyor "hilillos de plastelina"?.
Rajoy va perdre unes eleccions que tenia o que creia guanyades. Sembla que no coneix que no pots dir blat fins que estigui al sac i ben lligat. S'ha de dir que Acebes va fer molt per no dir tot per perdre aquelles primeres eleccions de Rajoy com a líder suprem. Però Acebes segueix obrint la boca i Rajoy sap que si perd les eleccions en el seu partit faran una costellada en la que ell farà de porc. I tot per no haver sacrificat
als artífex de l'anterior derrota.

Troglodites a l'exércit espanyol / Trogoloditas en el ejército de España / Army Troglodytes in Spain

Es tracta d'un article d'opinió del New York Times del dia 24 de gener de 2006 que aquest prestigiós diari nordamericà publicat després de les paraules clarament colpistes dites pel general de l'exércit espanyol amb motiu de la Pasqua Militar on va advertir que si s'apobava l'Estatut de Catalunya ells haurien de fer alguna cosa, que venint de qui ve només pot significar donar un cop d'Estat. L'article no critica només l'actitut colpista dels militars i cita el llarg passat colpista d'aquesta organització, també critica l'actitut del Partit Popular que lluny de fer crítiques als militars colpistes va tractar de justificar-les: Gabriel Elorriaga (PP), ha afirmat que l'advertència realitzada pél tinent general és "el reflejo de la situación que estamos viviendo", en relació amb l'Estatut de Catalunya. Encara que no va valorar el fons del missatge, Elorriaga considera "inevitable que se produzcan pronunciamientos de todo tipo", en el context de les negociacions del citat projecte dEstatut. Fragment extret de El Mundo.

Troglodites a l'exércit espanyol

Un principi bàsic de la democràcia és que l'exèrcit no repta públicament la legitimitat del govern electe ni parla que les seves tropes aniran a la capital per a donar la volta a les decisions del Parlament. Però això és el que ha succeït dues vegades aquest mes a Espanya, la història de la qual en el segle XX ens obliga a prendre aquestes amenaces seriosament, fins i tot encara que les possibilitats que les paraules dels insubordinats portin a accions d'insubordinació sembla poc probable. La resposta del govern de centreesquerra del President, José Luis Rodríguez Sabater, ha sestat adequadament ferma, incloent el cessament i l'arrest d'un dels què ha perpetrat aquestes accions, un veterà general de l'exèrcit. Lamentablement, el partit de centredreta, el Partit Popular, el principal grup de l'oposició sembla més interessat a fabricar excuses per a aquests oficials que a defendre l'orde democràtic en el qual té un paper vital. El ràpid i suau canvi cap a la democràcia moderna després de la mort de Francisco Franco en 1975 fa fàcil oblidar els horrors de la guerra civil i la brutal dictadura que les van precedir. Aquests malsons van començar quan els oficials de l'ala dreta de l'exèrcit es van rebel·lar contra un govern d'esquerres a qui consideraven il·legítim i massa considerat cap a les regions separatistes. La societat espanyola, els polítics espanyols i –en la seva major part— els militars espanyols han recorregut un llarg camí des d'aquella era, moderant els seus punts de vista i aprofundint el seu compromís amb la democràcia. Però el Partit Popular està tenint difícil superar la seva derrota electoral fa dos anys, dies després dels atemptats terroristes dels trens de Madrid. Mai ha acceptat realment la legitimitat democràtica d'aquella votació. Ha arribat el moment que el Partit Popular miri endavant. La democràcia espanyola realment necessita i mereix un vigorós suport bipartidista

Trogloditas en el ejército español

Un principio básico de la democracia es que el ejército no reta públicamente la legitimidad del gobierno electo ni habla de que sus tropas marchen a la capital para dar la vuelta a las decisiones del Parlamento. Pero eso es lo que ha ocurrido dos veces este mes en España, cuya historia del siglo XX nos obliga a tomar esas amenazas en serio, incluso aunque las posibilidades de que las palabras de los insubordinados lleven a acciones de insubordinación parecen poco probables. La respuesta del gobierno de centro-izquierda del Presidente, José Luis Rodríguez Zapatero, ha sido adecuadamente firme, incluyendo el cese y el arresto de uno de los que ha perpetrado esas acciones, un veterano general del ejército. Lamentablemente, el partido de centro-derecha, el Partido Popular, el principal grupo de la oposición parece más interesado en fabricar excusas para esos oficiales que en defender el orden democrático en el cual tiene un papel vital.
El rápido y suave cambio hacia la democracia moderna tras la muerte de Francisco Franco en 1975 hace fácil olvidar los horrores de la guerra civil y la brutal dictadura que las precedieron. Esas pesadillas comenzaron cuando los oficiales del ala derecha del ejército se rebelaron contra un gobierno de izquierdas al que consideraban ilegítimo y demasiado considerado hacia las regiones separatistas. La sociedad española, los políticos españoles y –en su mayor parte— los militares españoles han recorrido un largo camino desde aquella era, moderando sus puntos de vista y profundizando su compromiso con el toma y daca de la democracia. Pero el Partido Popular está teniendo difícil superar su derrota electoral hace dos años, días después de los atentados terroristas de los trenes de Madrid. Nunca ha aceptado realmente la legitimidad democrática de aquella votacióin. Ha llegado el momento de que el Partido Popular se mire hacia adelante. La democracia española realmente necesita y merece un vigoroso apoyo bipartidista.

Army Troglodytes in Spain
It is a basic principle of democracy that army officers do not publicly challenge the legitimacy of elected governments or talk about marching their troops into the capital to overturn decisions of Parliament. Yet that is just what has happened twice this month in Spain, a country whose 20th-century history compels it to take such threats seriously, even when the chances of insubordinate words' leading to insubordinate actions seems quite unlikely. The response of the center-left government of Prime Minister José Luis Rodríguez Zapatero has been appropriately firm, including the dismissal and arrest of one of the culprits, a senior army general. Regrettably, the center-right Popular Party, the main opposition group, seems more interested in making excuses for the officers than in defending the democratic order in which it has a vital stake. Spain's swift and smooth passage to modern democracy after the death of Francisco Franco in 1975 makes it easy to forget the horrors of the civil war and the brutal dictatorship that preceded it. Those nightmares began when right-wing army officers rebelled against an elected left-wing government they considered to be illegitimate and too deferential to regional separatists.
Spanish society, Spanish politicians and, for the most part, Spanish military officers have come a long way from that era, moderating their views and deepening their commitment to democratic give-and-take. But the Popular Party has had a hard time getting over its electoral defeat nearly two years ago, days after the terrorist bombings of commuter trains in Madrid. It has never really accepted the democratic legitimacy of that vote. It is time for the Popular Party to move ahead. Spanish democracy needs and deserves vigorous bipartisan support.

Vientos y tempestades peperas

Dos incidentes han coincidio en el tiempo, ambos en Universidades, uno en Barcelona y otro en Madrid. En la Pompeu Fabra de Barcelona Dolors Nadal vio como un grupo de independentistas catalanes le impedían dar una conferencia, María San Gil días antes sufrió lo mismo en Galicia por parte de independentistas gallegos. En Madrid Rosa Díez se vio en circunstancias parecidas, aunque esta vez no fueron independentistas - creo que en Madrid no hay -.

Acebes ha hablado diciendo que quien siembra vientos recoge tempestades y ha acusado a Zapatero de los incidentes. Los dirigentes peperos deberían hacer autocrítica y pensar que quizá ellos tienen parte de la culpa ya que han colmado la paciencia de muchos. Si, quien siembra vientos - el PP ha sembrado muchos vientos - acaba recogiendo tempestades, el problema es que quizá esperaban que esas tempestades no les afectarían a ellos y es a ellos a quienes ha afectado. No se puede justificar ninguna agresión pero tampoco que los dirigentes del PP pretendan pasar por víctimas inocentes de situaciones que ellos han causado. Aunque ha habido un caso en que un dirigente del PP intentó pasar por víctima de una agresión y el video ( de Telecioco, por cierto) demostraba que el agresor era él. Me refiero a García Albiol, dirigente del PP en Badalona y autor de un video infame y xenófobo que se dio a conocer en las anteriores elecciones.

http://es.youtube.com/watch?v=HeVaz4R5Dvo

El President Montilla ha condenado los incidentes pero en un infame artículo publicado por Libertad Digital se aprovecha para atacarle de un modo miserable y desagradecido. La culpa de lo que les pueda pasar, señores del PP, es suya. Si sus medios de comunicación atacan a quienes se solidarizan con ustedes no merecen recibir ninguna muestra de solidaridad. De desagraits l'infern n'és ple.

LA RAZÓN: "Montilla condena los intentos de agresión al PP de Cataluña

A favor y en contra de MontillaSin embargo, Marhuenda ha tenido que sufrir esta mañana las críticas del locutor y de Ramírez y Vara por apoyar en su portada y en su editorial a la Generalitat de Cataluña. Los tres periodistas han arremetido contra el director del diario del Grupo Lara que ha alabado en su portada y editorial de hoy la actitud crítica de Montilla con los ataques de un grupo de independentistas a la candidata popular Dolors Nadal.

Rajoy contra la LMH i de braçet amb els feixistes europeus

Ara li ha tocat el rebre a la Llei de la Memòria Històrica

No hi ha dia que el PP no demostri que quin peu coixeixa. Tots sabem que la Llei de Memòria Històrica no els fer cap gràcia als pepos. Deicant al marge que en la meva opinió i pel que he llegit i escoltat és una llei que fa curt en molts capítols crec que era una llei necesària. El franquisme malgrat els seus crims no ha estat mai condemnat formalment tot i que hi ha manifestos com el del Parlament de Catalunya o el propi del Parlament espanyol - molt suau - que n'han fet una condemna moral del régim. En aquesta circunstància la reacció del PP i de tota la dreta ha estat furibunda, no només han atacat la LMH, els nervis els ha portat a treure's la màscara i importants
capitosos del PP han fet defenses del cop d'Estat del 36 i del régim franquista. Els mitjans propers al PP s'han llençat a treure panflets de tota mena fent una defensa i justificació dels crims franquistes. Però el més greu han estat els casos per tractar de destruir les fosses que s'han pogut trobar i tractar d'impedir que les restes fossin identificades i entregades als parents vius. Quan un dirigent polític nega el dret a donar una sepultura decent i decidida pels seus familiars és que aquest dirigent ha perdut la poca decència que li quedava. Rajoy ha dit que pensa suprimir aquells articles de la LMH que tracten del finançament a les associacions que miren d'obrir les fosses i identificar les persones que allà van ser enterrades després de ser assassinades pels feixistes.Un altre tema pendent és la devol·lució dels documents confiscats manu militari i ara enmagatzemats a Salamanca ( ciutat que té per alcalde a l'inefable Julián Lanzarote ). Els documents que ara queden són principalment documents de persones particulars, moltes de les que avui dia tenen una edat avançada o ja han mort. A veure amb que ens surten demà aquesta trepa.

El PP reconegut pels feixistes i nazis europeus com un dels seus

Un dirigent ultradretà belga reunit amb altres ultres i nazis europeus va declarar que el PP espanyol era l'únic partit de dretes d'Europa. Rajoy ja pot anar dient que no son fatxes si la realitat s'ha entestat a demostrar el contrari. Els ultres de tota Europa consideren al PP com un dels seus i alguns dirigents del PP no només fan declaracions en favor del feixisme i es comporten com a feixistes, també tenen reunions amb feixistes. Un exemple concret és el de Alejo Vidal-Quadras i la seva afició a reunir-se
amb falanges, convivències cíviques ( Francisco Caja) i altres personatjes de l'ultradreta amb més caspa d'Espanya.

Sirera, l'home de Rajoy a Catalunya

No descobrirem ara que el PP no ha defensat mai els interesos de Catalunya. El tema de la llengua és una constant en els atacs contra Catalunya del Partit Popular. També ho és el PHN (Plan Hidrológico Nacional) que va ser derogat pèl PSOE només arribar a la Moncloa. Que el PP de Rajoy i companyia defensin aquesta obra faraónica entra dins del normal. De tots és sabut que els lligams del PP amb el sector del ciment són molt importants i que l'arribada del PSOE i la corresponent derogació del PHN va ser un cop molt dur per als dirigents del PP que no han perdonat mai a Zapatero. Quin era el problema del PHN?. És, com ja he dit, una obra faraónica amb la que el PP pretenia portar l'aigua de l'Ebre al sud del País Valencià i Múrcia on el PP s'ha dedicat a construïr urbanitzacions i camps de golf a dojo - en una zona amb greus problemes de sequera - i això implicaria que el cabal de l'Ebre quedaria molt reduït. Quina implicació té aquesta reducció del cabal?. L'aigua del mar entraria al Delta de l'Ebre i se salinitzaria tot el Delta. Tant el Parc del Delta com els cultius s'aniria a fer punyetes. Seria una ruina tant pèls pagesos del Delta com un atemptat contra una zona protegida. Puc entendre que el trasvasament sigui defensat pèl PP de Múrcia i València, molts dirigents dels quals tenen interesos en els negocis inmobiliaris d'aquesta zona i en les empreses que haurien de construïr la infraestructura per traslladar l'aigua fins allà. El que em sorpren és que el PP de Catalunya defensi arruinar no només als pagesos del Delta sino també cometre un delicte ecol·lógic contra una zona. És aquesta la manera en que el senyor Sirera defensa Catalunya?. No, és la manera en que col·labora a arruinar-la. El senyor Sirera serveix amb fidelitat els seus amos, el que em sorpren és que hi hagi catalans que votin un partit com el PP que només preten la ruina económica de Catalunya.

In secula seculorum

Se habla mucho de islamismo radical y de fundamentalismo islámico pero se olvidan del catolicismo radical y del fundamentalismo católico. Tanto uno como el otro son un peligro para nuestra sociedad. Las religiones en si no son malas pero sus intérpretes si que lo son. Al fin y al cabo tanto los clérigos católicos como los imanes musulmanes no son otra cosa que hombres que se mueven en función de sus deseos personales y ello les impide la santidad y en ocasiones hombres que deberían tener una canducta proxima a la santidad se comportan como unos miserables cínicos.

Una de las funciones de la religión és confortar al ser humano cuando sus problemas le acucian pero tanto los clérigos católicos como los imanes islamistas usan la religión para someter a los hombres y mujeres de mente sencilla y´buenos sentimientos a los designios del poder autoritario de ciertos dirigentes políticos o militares.

Históricamente en España como en muchos países latinoaméricanos el poder autoritario se ha servido de los obispos, y éstos gustosamente colaboran, en el sometimiento del pueblo. Los obispos pierden el culo a la hora de bendecir las armas de los golpistas y las gorras de plato de los dictadores. Permitidme que exponga un tema de La Trinca que describe el comportamiento de la Iglesia en tono de humor:

Insecula seculorum

(La Trinca - Nou de Trinca - 1981)


Als primers segles del Cristianisme
l’Església estava a l’oposició
i així acabaven verges i màrtirs
dintre la panxa d’algun lleó.
Per no quedar-se sense parròquia

van variar de plantejament
que si el que mana no està per orgues
és molt més pràctic dir sempre amén.
Vés per on, vés per on,
diu que el seu regne no és d’aquest món.
I d’aleshores van col·locar-se
prop del poder a qualsevol preu
i beneïen totes les guerres
per poc que es fessin en nom de Déu.
La pau divina que tan prediquen
no la practiquen ni de bon tros
si algú organitza una «cruzada»
corren a treure el Sant Cristo Gros.
I a la l’edat mitja van empescar-se
el tribunal de la inquisició
cremant heretges a la foguera
van fer una estesa que Déu n’hi do.
Que pel foc tenen una fal·lera
i l’anomenen contínuament
després s’estranyen si de vegades
es socarrima algun convent.
Vés per on, vés per on,
diu que el seu regne no és d’aquest món.
I al mig de bisbes perden l’oremus
entre canonges i cardenals
«debajo palio» com si fos l’hòstia
en Franco entrava a les catedrals.
I el beneïen per totes bandes
glòria in excelsis al dictador
que a les monedes ben clar
ho posava: «Caudillo por la gracia de Dios».
Com que l’Església ha de ser eterna
té tota mena de capellans:
per si les mosques n’hi ha de monàrquics
i tres o quatre republicans,
n’hi ha de feixistes i n’hi ha de l’Opus
però algun se’n troba que es del PC
i els bisbes sembla que ara militen
al sector crític de la UCD.
Vés per on, vés per on,
diu que el seu regne no és d’aquest món.
Fent homilies són infalibles
però això l’Església no es pot desdir
tot el que diguin allò va missa,
penseu que els bisbes saben llatí.
Davant la crisi i la misèria
el cop d’estat i la represió
ells tenen clara sols una cosa:
no al divorci i «sanseacabó»!
I si el pencaire crida justícia
aquí prediquen conformitat
però allà a Polonia que són de missa
visca les vagues i el sindicat.
I amb un Sant Pare tan deportista
que fa el turista per a tot arreu
té la parroquia ben engrescada
i diu que això no ho para ni Deú.
Vés per on, vés per on,
diu que el seu regne no és d’aquest món.
I així anar fent i així anar fent…in
secula seculorum. Amén.

El tema tiene 27 años pero continúa siendo vigente. Poco antes de las próximas elecciones generales los obispos eligen al presidente de la Conferencia Episcopal española y todo parece indicar que triunfará el sector más ultra de Rouco. En pocas palabras los que hay ahora y que se posicionan a favor del PP son los centristas (?). Es para preocuparse si estos son los moderados. Tras la victoria de Rouco ¿volveremos a ver los autos de fe en las plazas públicas?.

I ara parlem de casa nostra. La Iglesia catalana que durante el franquismo tuvo el valor de enfrentarse al régimen lo que le costó al abad Escarré tener que exiliar-se es sin embargo hoy una Iglesia sumisa a la jerarquía española. Me cuesta entender que hace 40 y tantos años fueran capaces de enfrentarse a la jerarquía española y al régimen dictatorial con todos los riesgos que ello tenía y ahora los obispos catalanes se muestren sumisos y temerosos. Potser caldrà tornar a sortir al carrer a demanar bisbes catalans amb prou collons per defensar Catalunya dels atacs d'una Església espanyola que no ha deixat de ser mai una Església al servei del poder autoritari i d'un a idea d'Espanya que no se la creuen ni els seus promotors.

Jo també faré cas als bisbes

Els bisbes espanyols s'han possicionat a favor del PP de cara a les properes eleccions generals del 9 de març. Demanen als fidels que votin al PP tot i que les seves paraules venen a ser que la gent no voti a partits que hagin negociat amb terroristes. Tot i que si només parlen amb terroristes no passa res. Suposso que aquesta aclaració deu ser per permetre que es voti al PP que també va parlar amb ETA. Aznar va dir que ells van parlar però no van negociar amb ETA. Es reuneixen amb els d'ETA i només parlen?. Intercanvi de receptes de cuina?. Aznar ha fet el mateix que van fer els seus predecesors i ha fet el seu successor. La diferència important entre Aznar i Zapatero és que durant el govern de Zapatero han mort 4 persones a mans del terrorisme i a Aznar li van assassinar 260 persones, 191 en un sol dia. Tot i així faré cas als bisbes: no votaré a cap partit terrorista ni que hagi "parlat" amb terroristes. No votaré al PP.

L'engany de la Transició

La transició espanyola és la gran mentida dels últims 32 anys. Havia de ser un pacte que permetria passar de la dictadura feixista del dictador Franco a una democràcia. La condició era que es permetria un sistema de govern democràtic a canvi de l'amnèsia col·lectiva A cap dels dirigents feixistes s'els perseguiria judicialment. Però ja era evident que els feixistes no cumplirien la seva part del tracte. En els primers anys van haver diverses trames colpistes i actuacions criminals de l'ultradreta espanyola fins que l'any 81, un 23 de febrer, van decidir donar un cop d'Estat. Un tinent coronel de la Guàrdia Civil que semblava sortit de les bòires més tenebroses del passat va intentar segrestar el Congrés dels Diputats. L'intent de cop d'Estat no va culminar, tot i que veient el que va succeïr posteriorment em sembla que ells ja sabien que no tornarien a possar un general al capdavant del negoci (Espanya) però l'intent si que va produïr un efecte: els demòcrates que prometien una sèrie de reformes a nivell de l'adminstració de l'Estat i de l'organització territorial d'aquest van fer un pas enrere creant la LOAPA. Els dirigents catalans van acceptar rebaixar les seves peticions fins que la situació s'estabil·litzés. Greu error. Cert, el govern central anar concedint competències a la Generalitat, però el ritme va ser més lent del que s'esperava i els incompliments per part del govern central han estat una constant. Això per si mateix ja era greu però fins a cert punt comprensible. El que no és acceptable són 30 anys d'atacs contra la llengua i les institucions catalanes, ni la difamació continua dels representants i dels ciutadans de Catalunya. La classe dirigent catalana creia que callant i no responent als atacs, la difamació i els insults aquests desapareixerien. Nou error. A Catalunya el PP té poca importància, no tenen cap diputat per Girona i crec que tampoc per Lleida. No tenen cap autonomia, obeeixen directament a la direcció central del partit al carrer Génova de Madrid. Un altre fet curiós és que des de Madrid creen un partit - Ciudadanos - i escullen a una sèrie de personatges com Boadella (en evident decadència personal), i d'altres personatges autoanomenats intel·lectuals. Sembla que alguns d'ells busquen recuperar una certa rellevància personal perduda fa temps tot i que ho fan com molta gent en aquest temps de teleescombreries mostrant els més alts nivells de misèria personal. Però si be aquests personatges fan de padrins del partit Ciudadanos arribat el moment decidèixen quedar-se al marge. Ciutadans és a Catalunya el que en el seu moment van ser els partits blavers a València, partits espanyolistes al front dels quals hi aparèixen elements lligats a la Falange com Santandreu. Aquells partits blavers van ser creats des de Madrid i finançats per la UCD. El PP o els seus amics mediàtics ( COPE i El Mundo) van repetir a Catalunya el mateix que va fer l'UCD a València. Ciudadanos ha participat en diverses reunions i campanyes anticatalanes com una reunió que es va fer a Barcelona poc abans del referèndum de l'Estatut. En aquella reunió hi havia representants de tota la ultradreta espanyola (Falange, Foro de Ermua, Ciudadanos, etc). Cal destacar el dirigent ultradretà del PP Alejo Vidal-Quadras i fins i tot l'ex-tinent coronel Tejero, el colpista del 23-F, així com el tarat ultradretà Francisco Caja. Aquesta és la dreta espanyola, una dreta rància i franquista, una dreta anticatalana. Aquesta dreta quan se sent atacada per lleis com la de la Memòria Històrica diu que els partits que l'han aprobat han trencat el consens de la transició. Però com ja he dit al principi la transició va ser un engany. L'acord entre demòcrates i franquistes va ser un acord sota coacció que els franquistes han trencat continuament mentre els demòcrates l'han seguit al peu de la lletra. I un acord sota coacció és inacceptable.

El PP i les lleis a mida

Que el PP no és un partit democràtic ho demostren molts exemples entre el que destaca el fet de no només no condemnar el franquisme si no de donar cobertura a personatges que en van ser part d'aquell régim o d'altres que en fan apol·logia.Ara el PP preten canviar la llei electoral per deixar fora del Congrés i el Senat als partits que no son de obediència espanyolista. Això deixaria sense representants en aquestes dues institucions de l'Estat a bona part dels catalans que ni voten al PP ni al PSC-PSOE. Ara cal veure si el PSOE donarà suport. Espero que no.No és la primera vegada que el PP legisla "a mida" de les seves necessitats o que ho propossa. La llei que va servir per il·legalitzar HB en el seu moment n'és un exemple. La proposta de
modificació la llei electoral per deixar sense representació en seria un altre exemple. El més greu és que hi hagi persones al PSOE que donen suport. No és pot deixar a una majoria de ciutadans sense dret a ser representats. Deuen estar molt desesperats en Rajoy i la seva trepa i no deuen tenir massa clar com els aniran els propers comicis electorals. El que és intol·lerable és que vulguin guanyar les eleccions fent trampes, això és impropi d'un país que preten ser una democràcia tot i que continuament demostra que té moltes rèmores dictatorials. Les lleis tampoc poden ser dirigides contra grups concrets de ciutadans en funció del seu origen, raça, llengua, credo o pensaments. Un fet clar és que aquesta llei del PP va clarament dirigida contra els catalans amb la idea de deixar-los sense representants que defensin els seus drets davant les institucions espanyoles, només hi seran presents els botiflers i els col·laboracionistes que evidentment mai defensaran els interessos dels catalans a Espanya i si que defensen els d'Espanya a Catalunya.

La democràcia a Espanya mai ha estat realment forta, degut a haver fet una transició que va permetre que les velles estructures franquistes i molts franquistes continuessin la democràcia espanyola ha estat una democràcia vigilada. Cert, hi ha llibertat d'opinió sempre que no parlis d'algunes institucions com la Corona o l'exèrcit, si ho fas et pots trobar davant dels tribunals tant depressa que ni te n'adonis, ara, l'exèrcit si que pot amenaçar amb donar un cop d'Estat sense que passi gairebé res. Crema la foto del Borbó i faràs un viatje gratis a la Audiencia Nacional on et poden caure dos anys de garjola. Et pot passar el mateix si cremes una bandera espanyola o insultes a alguna de les seves institucions - sempre que no siguis el radiobisbe monsenyor Losantos que té butlla rouquiana - però als feixistes que cremen senyeres a les seves manifestacions mentre fan apol·logia del golpisme i el feixisme - que segons el Codi Penal son delicte tot i que no s'aplica mai contra aquests delinqüents - i fins i tot en algun cas llençen amenaçes a institucions democràtiques. Però ells tenen impunitat.

Fa uns quants dies a València la seu d'Esquerra Republicana va patir un atac i sembla que com tots els atacs feixistes quedarà impune. Sembla que les activitats terroristes del GAV seguiran com en el passat, atacant a qualsevol partit, institució o persona que faci nosa al falangista Santandreu i la seva trepa d'ultres del GAV.